El deixar anar de la tardor · La mort de l’hivern · El renéixer de la primavera
Tot començà fa cosa d’un any quan vaig decidir començar a deixar anar la cuinera d’experiències. Alhora, aquesta tardor va començar a succeir un fet curiós: una fagina va començar a enfilar-se a la taula on preparàvem els plats i sovint trobava excrements sobre la tela que les protegeix. Això ja em va estranyar ja que amb més de 2 anys mai havia passat. La meva experiència és que els animals informen sempre. La fagina és territorial, li agraden les altures.... Vaig anar observant els seus moviments i anar sentint la transició. Mentrestant buscava cuiner/a silvestre a qui pogués delegar la cuina, van aparèixer alguns perfils interessants, però cap que acabés d’encaixar.
Arriba l’hivern, la quietud, el silenci i el moment d’entregar-me al buit. La incertesa torna a venir, la curiositat del que vindrà jeu sota terra, la pluja d’idees aquest cop és en comptagotes molt enfocada a deixar anar la cuina del tot i a obrir més espais de connexió amb el bosc.
A poc a poc, els dies tenen més llum, més calidesa fins que arriba la primavera. Juntament amb l’Aleix, cisteller i creador d'estructures de land ant amb fibres vegetals, hem estat preparant la clariana per a les noves experiències de la temporada. Tot ha sigut fluid. Un dia vam trobar dues salamandres resguardant-se del fred de l’hivern dormint sota les taules d’on emplatem els plats. Les vam deixar allà on eren, intentant no molestar-les. Al moment vaig recordar que les salamandres duen transformació, regeneració ja que quan se'ls trenca una cama els torna a créixer, així experimenten diverses metamorfosis a la seva vida. Després investigant sobre l’energia de les salamandres em va impactar llegir que ens ensenyen a canviar radicalment la forma en què ens movem a la vida. La seva manera de moure’s és com si nedessin sobre terra.
Ja amb tot el procés fet, al no aparèixer cuiner/a vaig decidir anunciar la “mort” del Restaurant d’una Taula. Era el divendres 2 d’abril. Moment de tancar una etapa, o si més no deixar-la en quarantena fins a nou avís. L’endemà tenia previst començar a anunciar la transformació d’energia, d’espais, de moments que a partir d’ara acolliria la clariana del bosc.
Tot va quedar parat quan a primera hora del matí em desperto a les 8h sentint dues motoserres. El meu cos s’aixeca del llit, gairebé surto nua. Què està passant? Amb la meva parella ens apropem, veiem un BMW, tot seguit quatre homes semi equipats amb motosserres tallant roures vora el camí. Respiro. No és una parella random, merda. Compassió. Persones. Presentació. Interrogatori educat.
Resposta: Tenim permís per tallar el bosc de 60ha del propietari. Rebo la informació mentre em desfaig per dins. Miro el bosc. Respiro. El Mohamed em mira els ulls. Li explico que em dedico a fer experiències de connexió i gastronòmiques en aquell tram de bosc. Continuo en xoc. Connecto amb el seu cor. Els dos ens escoltem, ens reconeixem les posicions i ens donem un lloc. Li demano si em pot preservar el màxim la zona, no tallant a 5-10 metres del camí. Em dóna la seva paraula. L'hi agraeixo.
I ara què passa si em quedo sense la Clariana? Com oferiré tot allò que tenia previst? Em sento vulnerable.
Comparteixo amb la família el succés. Hi ha una resposta distant. Finalment amb la meva sogra anem a casa del propietari. Pel camí ens trobem un home fent un hort davant d’una casa abandonada, ens comenta que la seva filla la comprarà. Jo li comento el que està succeint amb el bosc i que estigui alerta. Arribem a casa el propietari, no hi és però el seu germà ens atén i ens diu que l’Anton ens trucarà. Així ho va fer i el dia que hi vaig parlar vam quedar la mateixa tarda per ensenyar-li el camí i la clariana.
Estava un pèl nerviosa, què li diria?, a quin lloc em volia col·locar? Quins arguments volia defensar? Intentava trobar la manera de respondre a la situació d’una manera íntegra, sense reaccionar. Trobar la manera de responsabilitzar-me i actuar. Val, però, com em responsabilitzo? Moltes preguntes espontànies em venien. Em vaig asseure a la clariana i al connectar amb el bosc va aparèixer la imatge de les arrels agafades entre elles, fent pinya i amb força. Sensació d’unió i que juntes aguantarien. Rebo i respiro la informació.
Ens vam trobar, vaig explicar i vaig ser escoltada. L’Anton em va explicar que ja tenia compradors per a alguna de les finques i que amb l’empresa de la tala forestal havien fet un intercanvi d’arreglar camins per llenya i que ja estava tot pactat. De totes maneres, em va donar la seva paraula que intentaria preservar aquella clariana i el camí. Respiro alleugerida. Però al acompanyar-lo a l’entrada del camí ja l’havien talat. Cor trencat. Imatges de les vivències viscudes d’aquell indret. La darrera va ser connectar amb les energies de l’hivern i allà va ser el contacte amb la mare terra, amb el batec i amb caure al buit fèrtil. Les imatges al moment passaven a ser records. Em venien sense buscar-les. Ens vam acomiadar i jo em vaig quedar allà sense força asseguda sobre un senyor roure estès al terra, permetent que l’aigua de tristor acaronés les meves galtes. Escoltant la seva vitalitat encara existent.
Els dies anaven passant, les motoserres sonant i els arbres caient. Els ocells es resguardaven a la clariana i es comunicaven a la distància, desconcertats pel que estava succeïnt. D’aquí poc, és època de nidació i les seves cases estan insegures en arbres que, sense avís previ cauen al terra.
Mentrestant, anava seguint el que estaven tallant i algun dia parlava amb el Mohamed per assegurar-me que es preservava l’espai que custodiava. Preservava la seva paraula i es disculpava per la talla de l’entrada del camí. Era a la gestoria quan va passar... També em va comentar que en pocs dies començaria el Ramadà i només treballarien de 2 a 4 hores al dia, en lloc de 8h. Aquesta notícia em va alleugerir el cor. Guanyàvem temps.
Era inevitable mirar més enllà de la clariana. Des del primer moment que sentia, també, la crida de la resta del bosc. Cada cop que passava amb el cotxe veia a simple vista tot el que estaven tallant. Jeien a terra tots els arbres de més de 20-25 anys, sobretot roures i alzines. Gairebé cap arbre savi deixaven pel camí. Com es protegirien del vent? Com sabrien com lluitar contra les plagues? De qui aprendrien i rebrien els nutriens si els més grans ja no hi serien? I la bona genètica dels que ja havien crescut formosos desapareixeria...
Em va costar dies endinsar-me del tot, caminant i observant la destrossa. Quan hi passava o hi pensava, se m’encongia més el cor. Trista, molt trista. Amb un dolor al cor que em trencava per dins. Una persona molt propera, sorpresa de com estava em va comentar: "Sembla com si se t’hagués mort algú molt proper". Per mi més que algú eren molts éssers propers i que formaven part de la mateixa “família”. Part del meu entorn proper semblava distant per la situació, fins i tot alguns se sorprenien del meu dol. Alhora el suport cap al bosc va arribar d’un entorn més llunyà i fins i tot, algun d’ells, desconegut.
En una de les trobades el Jaume de Sèlvans, que el coneixia de la formació de guies de Boscos Terapèutics, va poder venir i va oferir una molt bona proposta per preservar els roures i alzines de més de 40cm de diàmetre. Esperança. Llum. L’endemà mateix vaig trucar a l’Anton, el propietari, per comunicar-li i per fer-li veure els avantatges de preservar ni que sigui alguns dels més madurs, però el seu comentari va ser: "Estic esperant resposta de l’empresa respecte a la clariana. L’acord està tancat i jo ja he rebut la meva part". Entenc. Pengem. El cap se’m cau. Decepció. Impotència.
Proper pas: obrir nova porta. Intentar contactar amb els futurs nous propietaris, abans que signessin la compra de la finca. Vaig aconseguir contactar amb el pare de l’hort que va transmetre a la seva filla la importància de preservar el bosc i assegurar-se que no hi hagués cap clàusula amagada.
Van signar. Des de llavors em pregunto: Els nous propietaris seran respectuosos amb el bosc? Ara, pocs dies després l’Anton em va escriure un missatge que la clariana i el que quedava de camí es preservaria. Celebració. Il·lusió.
En les meves visites al bosc continuo sentint-lo remogut, assentant el canvi, però alhora la seva força continua viva. Personalment, tinc ganes que arribi el 15 de maig i que el so dels talls s’aturi. Poder ser de nou allà, al bosc, sabent que, el que estigui en peu continuarà sent.
Si has de comprar llenya per escalfar casa teva si us plau assegura’t que prové d’empreses que tracten els boscos amb més respecte. La llenya et sortirà més cara per la butxaca però el bosc t’ho agrairà i quan la cremis estaràs en pau. Si ets prop de Girona o el Penedès pots dirigir-te a la cooperativa de treballs forestals www.bosquerols.cat
