88e0238471c5413fab9e3af497ae076a

Baños De Bosque Para La Salud Y La Cohesión En La Empresa

183:787478081 (Anaïs De Villasante Ricart) — Tue, 25 May 2021 20:02:42 GMT

Una vivencia de nutrición interior, tanto individual como grupal

Los baños de bosque nacen en Japón el 1982 bajo el nombre de Shirinyoku, como iniciativa del Ministerio de Agricultura, Silvicultura y Pesca Japonés. Al ser una práctica terapéutica que favorece el estado de relajación mental y físico, ha prosperado en un contexto donde hay una creciente población urbana sometida a altos niveles de competitividad y estrés. Además, también así se ha favorecido la protección de los bosques: la sociedad reconoce su valor.

Varias investigaciones científicas, con diferentes metodologías, han corroborado los efectos beneficiosos del Shirinyoku sobre nuestra salud física y mental. Concretamente, la práctica de esta actividad favorece notablemente la reducción de los niveles de cortisol, la hormona del estrés, la tensión arterial y el azúcar a la sangre. También mejora la salud cardiovascular y metabólica, la concentración, la memoria y activa el sistema inmunitario. A nivel psicoemocional, fomenta las emociones positivas, la vitalidad y la creatividad.

Además, los baños de bosque pueden tener un efecto beneficioso cuando una patología ya se ha establecido, siempre contemplándolos como tratamiento complementario. Diferentes estudios exponen sus efectos beneficiosos en los siguientes problemas de salud: Diabetes Melitus tipo 2, la Hipertensión Arterial, los Trastornos Mentales, la Demencia y la Fibromialgia.

¿Cómo te puedes nutrir de la natura con un baño de Bosque?

El baño de bosque consiste en sumergirse en la atmósfera del bosque, preferiblemente en un lugar donde vivan árboles maduros, ancianos, llenos de sabiduría. En esta práctica, la percepción del ambiente y de nosotros mismos es a través de los sentidos (los cambios en la temperatura, la frescura, la humedad o sequedad…). Se aprecia como el aire entra dentro de nosotros y nos nutre con su pureza. Se escucha desde el silencio la quietud de los diferentes movimientos del bosque: las ramas, el tambaleo de las hojas, los cantos de los pájaros… Hay que dejarse llevar y cautivar por la infinidad de tonalidades, perfumes, formas y texturas de un trozo de bosque elegido y especial. Parar y estar. Sentir y ser. En esto consiste un baño de bosque, compartir un rato contigo mismo y fortalecer el vínculo con la naturaleza interna y la que te rodea. Esta práctica se puede desarrollar individualmente o en grupos reducidos, de hasta 14 personas.

Hay cuatro ingredientes clave en un baño de bosque: estar en silencio, tener una mirada contemplativa hacia adentro y hacia afuera, andar lentamente y respirar conscientemente. Cogiendo estos ingredientes, adentrarse dentro del bosque y reseguir un itinerario corto, máximo 2km, para poder integrar y percibir la sutileza del momento y lo que pueda despertar dentro de cada uno. A lo largo de este paseo, que suele tener una duración de unas tres horas, se hacen paradas donde el/la guía ofrece algunos ejercicios, invitaciones que favorecen a conectar más profundo y crean un espacio donde fortalecer el vínculo con la naturaleza.

¿Por qué necesito un/a Guía?

El papel del guía es el de acompañar la conexión de los participantes, cada uno individualmente y entre ellos como grupo, y con el bosque. Hay que tener ciertos conocimientos y experiencia para escoger el itinerario y para inducir con sutilidad una experiencia diferente a nivel individual y colectivo con el entorno.

Ir acompañado/da de uno/a guía de bosques terapéuticos facilita la interacción con el bosque. Es quien ofrece una preparación de apertura de los sentidos para estar presentes y desacelerar, ejercicios e invitaciones para conectar (de escucha, contemplación, meditación…) y finalmente un cierre para integrar todo lo que se ha vivido. Con su acompañamiento resultará más fácil no solo sentirse seguro en el bosque, sino abrirse a percibirlo, a entenderlo, a vivirlo desde una nueva perspectiva. Porque a su manera, los bosques también hablan. Además, no habrá que estar pendiente de orientarse, ni de qué camino seguir, solo de soltarse e integrarse en el bosque. También un/a guía experto/a está para cualquier cosa que pueda surgir, ya sea una cuestión física, emocional, psicológica o espiritual.

En mi caso, como guía, la experiencia me indica que conocer por adelantado el momento vital de cada persona con una pequeño cuestionario, me permite atender sus necesidades y peticiones específicas, lo cual potencia enormemente el resultado del baño de bosque, puesto que los ejercicios y experiencias incluidos pueden ser diversos, según el caso. Más es así cuando se trata de grupos o en el caso de empresas, puesto que contribuye a reducir el ambiente de estrés.

Para grupos de empresas: cohesión

En el caso de grupos de trabajadores de empresas, o de grupos directivos que trabajan conjuntamente, depende del momento previo de conjunción y de interrelaciones personales existentes (por eso es bueno conocer mínimamente el momento y la situación personal de cada participante en algunos aspectos generales con una breve pre-encuesta).

Una situación frecuente es la presencia de ritmos de trabajo diferentes, cosa que genera problemas en el reconocimiento de las tareas y un funcionamiento fluido. A través de proponer algunos ejercicios en el baño de bosque y, entender vivencialmente los ritmos de la naturaleza, se puede trabajar sutilmente la integración y la valía de los diferentes tempos y tareas de los participantes, a menudo interdependientes, como los seres que conviven en el bosque. Así se fomenta la cohesión de grupo, la escucha y la armonía de los tempos.

El nivel de lentitud al andar o la cantidad de intervenciones que se necesitan para conectar con el bosque suele permanecer secreto hasta el momento del encuentro. Hay personas que enseguida entran y se dejan llevar por lo que sienten y viven, y otros que necesitan un acompañamiento más presente a través de ejercicios y sugerencias. El arte de manejar los diferentes tempos, necesidades individuales y a la vez entender la dinámica grupal es una de las tareas que definen un buen guía de baños de bosque. Cierto es que a veces poca previsión se puede tener, puesto que hasta que todas las piezas (personas y bosque) están juntas, nunca se sabe lo que puede suceder. Siempre hay incertidumbre y magia, la danza que surge con la conexión entre las personas y la naturaleza que los rodea.

Recomiendo que participéis en un baño de bosque para poderos conocer a otro nivel, cuidar vuestra salud y nutriros de los múltiples beneficios fisiológicos y psicológicos que ofrece el bosque, que además actúan como medicina preventiva. Dejaos sorprender por la sabiduría de estos seres ancestrales que viven interrelacionados y disfrutad de una vivencia de nutrición interior, tanto individual como grupal.

Una vez has vivido un baño de bosque, la mirada hacia el bosque cambia y las sensaciones están más despiertas. La visión se amplia y se intensifica la percepción de lo sutil.

Dolor al bosc

183:787478081 (Anaïs De Villasante Ricart) — Tue, 27 Apr 2021 10:35:24 GMT

El deixar anar de la tardor · La mort de l’hivern · El renéixer de la primavera

Tot començà fa cosa d’un any quan vaig decidir començar a deixar anar la cuinera d’experiències. Alhora, aquesta tardor va començar a succeir un fet curiós: una fagina va començar a enfilar-se a la taula on preparàvem els plats i sovint trobava excrements sobre la tela que les protegeix. Això ja em va estranyar ja que amb més de 2 anys mai havia passat. La meva experiència és que els animals informen sempre. La fagina és territorial, li agraden les altures.... Vaig anar observant els seus moviments i anar sentint la transició. Mentrestant buscava cuiner/a silvestre a qui pogués delegar la cuina, van aparèixer alguns perfils interessants, però cap que acabés d’encaixar.

Arriba l’hivern, la quietud, el silenci i el moment d’entregar-me al buit. La incertesa torna a venir, la curiositat del que vindrà jeu sota terra, la pluja d’idees aquest cop és en comptagotes molt enfocada a deixar anar la cuina del tot i a obrir més espais de connexió amb el bosc.

A poc a poc, els dies tenen més llum, més calidesa fins que arriba la primavera. Juntament amb l’Aleix, cisteller i creador d'estructures de land ant amb fibres vegetals, hem estat preparant la clariana per a les noves experiències de la temporada. Tot ha sigut fluid. Un dia vam trobar dues salamandres resguardant-se del fred de l’hivern dormint sota les taules d’on emplatem els plats. Les vam deixar allà on eren, intentant no molestar-les. Al moment vaig recordar que les salamandres duen transformació, regeneració ja que quan se'ls trenca una cama els torna a créixer, així experimenten diverses metamorfosis a la seva vida. Després investigant sobre l’energia de les salamandres em va impactar llegir que ens ensenyen a canviar radicalment la forma en què ens movem a la vida. La seva manera de moure’s és com si nedessin sobre terra.

Ja amb tot el procés fet, al no aparèixer cuiner/a vaig decidir anunciar la “mort” del Restaurant d’una Taula. Era el divendres 2 d’abril. Moment de tancar una etapa, o si més no deixar-la en quarantena fins a nou avís. L’endemà tenia previst començar a anunciar la transformació d’energia, d’espais, de moments que a partir d’ara acolliria la clariana del bosc.

Tot va quedar parat quan a primera hora del matí em desperto a les 8h sentint dues motoserres. El meu cos s’aixeca del llit, gairebé surto nua. Què està passant? Amb la meva parella ens apropem, veiem un BMW, tot seguit quatre homes semi equipats amb motosserres tallant roures vora el camí. Respiro. No és una parella random , merda. Compassió. Persones. Presentació. Interrogatori educat.

Resposta: Tenim permís per tallar el bosc de 60ha del propietari. Rebo la informació mentre em desfaig per dins. Miro el bosc. Respiro. El Mohamed em mira els ulls. Li explico que em dedico a fer experiències de connexió i gastronòmiques en aquell tram de bosc. Continuo en xoc. Connecto amb el seu cor. Els dos ens escoltem, ens reconeixem les posicions i ens donem un lloc. Li demano si em pot preservar el màxim la zona, no tallant a 5-10 metres del camí. Em dóna la seva paraula. L'hi agraeixo.

I ara què passa si em quedo sense la Clariana? Com oferiré tot allò que tenia previst? Em sento vulnerable.

Comparteixo amb la família el succés. Hi ha una resposta distant. Finalment amb la meva sogra anem a casa del propietari. Pel camí ens trobem un home fent un hort davant d’una casa abandonada, ens comenta que la seva filla la comprarà. Jo li comento el que està succeint amb el bosc i que estigui alerta. Arribem a casa el propietari, no hi és però el seu germà ens atén i ens diu que l’Anton ens trucarà. Així ho va fer i el dia que hi vaig parlar vam quedar la mateixa tarda per ensenyar-li el camí i la clariana.

Estava un pèl nerviosa, què li diria?, a quin lloc em volia col·locar? Quins arguments volia defensar? Intentava trobar la manera de respondre a la situació d’una manera íntegra, sense reaccionar. Trobar la manera de responsabilitzar-me i actuar. Val, però, com em responsabilitzo? Moltes preguntes espontànies em venien. Em vaig asseure a la clariana i al connectar amb el bosc va aparèixer la imatge de les arrels agafades entre elles, fent pinya i amb força. Sensació d’unió i que juntes aguantarien. Rebo i respiro la informació.

Ens vam trobar, vaig explicar i vaig ser escoltada. L’Anton em va explicar que ja tenia compradors per a alguna de les finques i que amb l’empresa de la tala forestal havien fet un intercanvi d’arreglar camins per llenya i que ja estava tot pactat. De totes maneres, em va donar la seva paraula que intentaria preservar aquella clariana i el camí. Respiro alleugerida. Però al acompanyar-lo a l’entrada del camí ja l’havien talat. Cor trencat. Imatges de les vivències viscudes d’aquell indret. La darrera va ser connectar amb les energies de l’hivern i allà va ser el contacte amb la mare terra, amb el batec i amb caure al buit fèrtil. Les imatges al moment passaven a ser records. Em venien sense buscar-les. Ens vam acomiadar i jo em vaig quedar allà sense força asseguda sobre un senyor roure estès al terra, permetent que l’aigua de tristor acaronés les meves galtes. Escoltant la seva vitalitat encara existent.

Els dies anaven passant, les motoserres sonant i els arbres caient. Els ocells es resguardaven a la clariana i es comunicaven a la distància, desconcertats pel que estava succeïnt. D’aquí poc, és època de nidació i les seves cases estan insegures en arbres que, sense avís previ cauen al terra.

Mentrestant, anava seguint el que estaven tallant i algun dia parlava amb el Mohamed per assegurar-me que es preservava l’espai que custodiava. Preservava la seva paraula i es disculpava per la talla de l’entrada del camí. Era a la gestoria quan va passar... També em va comentar que en pocs dies començaria el Ramadà i només treballarien de 2 a 4 hores al dia, en lloc de 8h. Aquesta notícia em va alleugerir el cor. Guanyàvem temps.

Era inevitable mirar més enllà de la clariana. Des del primer moment que sentia, també, la crida de la resta del bosc. Cada cop que passava amb el cotxe veia a simple vista tot el que estaven tallant. Jeien a terra tots els arbres de més de 20-25 anys, sobretot roures i alzines. Gairebé cap arbre savi deixaven pel camí. Com es protegirien del vent? Com sabrien com lluitar contra les plagues? De qui aprendrien i rebrien els nutriens si els més grans ja no hi serien? I la bona genètica dels que ja havien crescut formosos desapareixeria...

Em va costar dies endinsar-me del tot, caminant i observant la destrossa. Quan hi passava o hi pensava, se m’encongia més el cor. Trista, molt trista. Amb un dolor al cor que em trencava per dins. Una persona molt propera, sorpresa de com estava em va comentar: "Sembla com si se t’hagués mort algú molt proper". Per mi més que algú eren molts éssers propers i que formaven part de la mateixa “família”. Part del meu entorn proper semblava distant per la situació, fins i tot alguns se sorprenien del meu dol. Alhora el suport cap al bosc va arribar d’un entorn més llunyà i fins i tot, algun d’ells, desconegut.

En una de les trobades el Jaume de Sèlvans, que el coneixia de la formació de guies de Boscos Terapèutics, va poder venir i va oferir una molt bona proposta per preservar els roures i alzines de més de 40cm de diàmetre. Esperança. Llum. L’endemà mateix vaig trucar a l’Anton, el propietari, per comunicar-li i per fer-li veure els avantatges de preservar ni que sigui alguns dels més madurs, però el seu comentari va ser: "Estic esperant resposta de l’empresa respecte a la clariana. L’acord està tancat i jo ja he rebut la meva part". Entenc. Pengem. El cap se’m cau. Decepció. Impotència.

Proper pas: obrir nova porta. Intentar contactar amb els futurs nous propietaris, abans que signessin la compra de la finca. Vaig aconseguir contactar amb el pare de l’hort que va transmetre a la seva filla la importància de preservar el bosc i assegurar-se que no hi hagués cap clàusula amagada.

Van signar. Des de llavors em pregunto: Els nous propietaris seran respectuosos amb el bosc? Ara, pocs dies després l’Anton em va escriure un missatge que la clariana i el que quedava de camí es preservaria. Celebració. Il·lusió.

En les meves visites al bosc continuo sentint-lo remogut, assentant el canvi, però alhora la seva força continua viva. Personalment, tinc ganes que arribi el 15 de maig i que el so dels talls s’aturi. Poder ser de nou allà, al bosc, sabent que, el que estigui en peu continuarà sent.

Si has de comprar llenya per escalfar casa teva si us plau assegura’t que prové d’empreses que tracten els boscos amb més respecte. La llenya et sortirà més cara per la butxaca però el bosc t’ho agrairà i quan la cremis estaràs en pau. Si ets prop de Girona o el Penedès pots dirigir-te a la cooperativa de treballs forestals www.bosquerols.cat